La cançó “i tantes figues” recull bastant bé l’actitud vital d’aquests nois de Guissona popularment coneguts com El Petit de Cal Eril. Em refereixo a aquesta actitud de, mira no, és que jo passava per aquí i ja posats m’he dit, va, fes un concert!; d’anar fent una mica perquè sí. Que som uns penjats vagant perduts per la muntanya a les sis del matí? Cap problema. Què no arribarem mai enlloc? Doncs narinant (que deien els de la Trinca). Que se’ns trenquen les cordes a mig concert? Que cau un meteorit? Que vola un pardal? Res tu, ho expliquem i segur que ens queda de collons! Però el morro s’ha de portar amb elegància i aleshores ve tot allò de no, jo no, jo res, jo ningú, i bueno i gràcies i bla bla. Vaja, que tot molt tonto i tal, però això tampoc no ho fa qualsevol, s’ha de tenir gràcia. De la vida de l’anar fent en sabem molt tots, però no tothom sap explicar, ni transmetre, ni fer interessant el que d’entrada no ho és. Les lletres de El Petit de Cal Eril no s’entendrien igual sense el posat despistat del senyor Joan Pons, sense cordes trencades, sense el no me’n recordo de la lletra, sense dedicar la cançó a la iaia i sense pujar els amics a l’escenari. El resultat (i alerta que ara ve una pedanteria grossa) és una mena de cinisme naïve, innocentot i burlesc, de riure’s de la vida. Perquè en realitat tot és molt fàcil, el que passa és que nosaltres ens ho fem complicat.
videoclip blogotheque a la catalana
1 comentaris:
Mmmmencanta! Com se diu aquesta cosa que és com un piano petit que es bufa i sona com una flauta? L'he vist tocar als Los Campesinos! també. Mola; i en requereixo un!
Publica un comentari