es tracta de ser els simpàtics del barri

Malgrat haver-me promès a mi mateixa que no ho faria, ahir vaig anar a veure els Manel a l’Antiga Fàbrica Damm. Bé, això de veure és un dir perquè de quatre cançons que vaig enganxar, tres les vaig escoltar de lluny, mig ofegada entre banys de multitud i apunt de morir esclafada. El primer que vaig pensar al trepitjar el carrer Cartagena i veure el volum de l’asunto va ser, voleu dir que era això? No ens estarem equivocant? He de dir però, que l’escena em va provocar sentiments contradictoris: d’una banda, he d’admetre que se’m va posar la pell de gallina de veure tot aquell mar de gent de totes les edats corejant a l’uníson cadascuna de les cançons que sonaven (a mi aquestes coses que agafen un cert aire èpic sempre em fan emocionar...). D’altra banda però, em va venir com una tristor egoista de pensar en haver perdut l’exclusivitat d’un tresor que ara hem de compartir amb massa gent. Fa un any, aproximadament, començava a escoltar els Manel al Myspace i els veia en concert a l’Heliogàbal, amb un volum de públic infinitament inferior al d’ahir al carrer Rosselló. Passats els mesos ja venen samarretes i només els falta club de fans...
Des d’aquell concert a Gràcia els he vist en directe tres vegades més, quatre contant aquesta última, i de debò que al·lucino amb el volum que ha agafat la cosa. Em pregunto que carai és el que enganxa, que ha estat això que ha passat i per què. Suposo que no sóc la única i que les meves reflexions no seran per res originals, però que quedi dit i consti en acta al Delíriques, que per això està. Si llegiu el programa del BAM, en referència als Manel hi diu: “Sembla que tot allò que canten sigui exactament el que la gent vol sentir” i crec que sí, que en bona part és això. Fent comparatives, podria dir que els Manel són a la música el que el realisme màgic al cine: ens ofereixen històries normals, de cada dia, de tothom, per a totes les edats, però tintades d’una aura de cosa especial. Captatio Benevolantiae és un himne a l’orgull de pertànyer a una classe mitjana de rutines i natirants; Pla Quinquennal i Ai Dolors! dues visions realistes però optimistes de les relacions més o menys extingides i tot el que ve després; Nit freda per ser abril i En la que en Bernat se’t troba dos narracions breus d’encontres breus, nocturns i fortuïts... i podria seguir amb tota la llista, però el que vull dir és que els Manel han aconseguit l’efecte mirall, l’empatia, han trobat una fórmula narrativa que enganxa i una proposta musical diferent, que ja no pretén ser una més de les imitacions de bandes de pop-rock anglosaxones que tant han contribuït a rovellar el panorama musical català.
No em vull allargar, tot això ja ho sabeu. La cosa és, i ara què? Què passarà? Malgrat l’èxit no crec que els Manel hagin deixat de ser, com a persones individuals, el que eren, gent normal, però la cosa se’ls ha escapat una mica de les mans. El cas de Manel no te precedent immediat, ni tan sols els Antònia Font, i un boom semblant no tenia lloc des de l’auge de les bandes de rock català a principis dels noranta. Això fa difícil un pronòstic, però en qualsevol cas, sigui el que sigui el que hagi de passar, de segur que el resultat no serà el mateix. No jutjaré, de moment els concedeixo el benefici del dubte, però que voleu que us digui, jo prefereixo els Manel de les Corrandes als de (No) t’enyoro de la Mercè...

fans de Manel ahir a l'Antiga Fàbrica Damm