qui n'ha begut

La mà esquerra de David Caraben a pols amb una mediocre final del Sona9. Ni puc ni vull ser objectiva: què rotundament bons que són els Mishima, hòstia! Després d’un anodí desenllaç del concurs de maquetes –molt desajustat respecte a les meves expectatives, sigui dit de pas– hem pogut gaudir d’un concertàs en majúscules del quintet de Barcelona. De la primera part de la nit, el més destacable ha estat, sens dubte, el cert, clar i breu comentari dels Estúpida Erikah en agraïment al seu segon premi: “Doneu-nos la pasta i anem a treballar”. Amén i no ens allarguem més amb la crònica, perquè del que jo vull parlar és del fantàstic i inesperat desenllaç d’una vetllada, en general, bastant cutre.
El lloc: la Sala Bikini, no buida però tampoc massa plena, suficient com per gaudir d’una primera fila àmplia i còmode. A l’escenari, ben guapos i concentrats, cinc musics de collons que, amb tranquil·litat però sens massa cerimònies, han anat oferint una magnífica tria de temes. Temes imprescindibles com “Miquel a l’accés 14”, “No et fas el llit”, “Neix el món dintre l’ull”, “Un tros de fang” etc. d’altres no tan sonats com “Aguéev” (com m’agrada aquesta cançó) i alguns temes nous com “Guspira estel o carícia” o aquell que diu allò de “m’agrada que em facis petons però...follem” (del qual, lamentablement, ignoro el títol). Tots ells tocats com mai, amb gran concentració i seriositat –destacant la guitarra de Dani Vega com a apunt d’alegria i canya. Per tancar, “L’ombra feixuga” d’un adéu que ens ha deixat a tots amb la mel a la boca, i més després de saber que no tindrem nou disc fins al febrer.
Agradin o no, els Mishima tenen un nivell d’enveja. Darrere de cada concert s’hi percep una dedicació concreta i meticulosa a cadascun dels temes en particular i com a part del conjunt del directe. Fins i tot els Manel, el hype català del moment, queden anys lluny de concerts com el d’avui a la Bikini. Encara que el seu punt de partida sigui un pop molt més fresc, casolà i espontani, ara mateix la distància no deixa de semblar-me important. Ara per ara, els Mishima guanyen. El seu és un pop impecable, amb classe, com un bon vi que s’ha de paladejar en petites quantitats. I ja se sap que, qui n’ha begut, set tota la vida: set de directes ben fets, set de bona música i, en definitiva, set de Mishima.

Mishima, Sala Bikini 10/11/09

es tracta de ser els simpàtics del barri

Malgrat haver-me promès a mi mateixa que no ho faria, ahir vaig anar a veure els Manel a l’Antiga Fàbrica Damm. Bé, això de veure és un dir perquè de quatre cançons que vaig enganxar, tres les vaig escoltar de lluny, mig ofegada entre banys de multitud i apunt de morir esclafada. El primer que vaig pensar al trepitjar el carrer Cartagena i veure el volum de l’asunto va ser, voleu dir que era això? No ens estarem equivocant? He de dir però, que l’escena em va provocar sentiments contradictoris: d’una banda, he d’admetre que se’m va posar la pell de gallina de veure tot aquell mar de gent de totes les edats corejant a l’uníson cadascuna de les cançons que sonaven (a mi aquestes coses que agafen un cert aire èpic sempre em fan emocionar...). D’altra banda però, em va venir com una tristor egoista de pensar en haver perdut l’exclusivitat d’un tresor que ara hem de compartir amb massa gent. Fa un any, aproximadament, començava a escoltar els Manel al Myspace i els veia en concert a l’Heliogàbal, amb un volum de públic infinitament inferior al d’ahir al carrer Rosselló. Passats els mesos ja venen samarretes i només els falta club de fans...
Des d’aquell concert a Gràcia els he vist en directe tres vegades més, quatre contant aquesta última, i de debò que al·lucino amb el volum que ha agafat la cosa. Em pregunto que carai és el que enganxa, que ha estat això que ha passat i per què. Suposo que no sóc la única i que les meves reflexions no seran per res originals, però que quedi dit i consti en acta al Delíriques, que per això està. Si llegiu el programa del BAM, en referència als Manel hi diu: “Sembla que tot allò que canten sigui exactament el que la gent vol sentir” i crec que sí, que en bona part és això. Fent comparatives, podria dir que els Manel són a la música el que el realisme màgic al cine: ens ofereixen històries normals, de cada dia, de tothom, per a totes les edats, però tintades d’una aura de cosa especial. Captatio Benevolantiae és un himne a l’orgull de pertànyer a una classe mitjana de rutines i natirants; Pla Quinquennal i Ai Dolors! dues visions realistes però optimistes de les relacions més o menys extingides i tot el que ve després; Nit freda per ser abril i En la que en Bernat se’t troba dos narracions breus d’encontres breus, nocturns i fortuïts... i podria seguir amb tota la llista, però el que vull dir és que els Manel han aconseguit l’efecte mirall, l’empatia, han trobat una fórmula narrativa que enganxa i una proposta musical diferent, que ja no pretén ser una més de les imitacions de bandes de pop-rock anglosaxones que tant han contribuït a rovellar el panorama musical català.
No em vull allargar, tot això ja ho sabeu. La cosa és, i ara què? Què passarà? Malgrat l’èxit no crec que els Manel hagin deixat de ser, com a persones individuals, el que eren, gent normal, però la cosa se’ls ha escapat una mica de les mans. El cas de Manel no te precedent immediat, ni tan sols els Antònia Font, i un boom semblant no tenia lloc des de l’auge de les bandes de rock català a principis dels noranta. Això fa difícil un pronòstic, però en qualsevol cas, sigui el que sigui el que hagi de passar, de segur que el resultat no serà el mateix. No jutjaré, de moment els concedeixo el benefici del dubte, però que voleu que us digui, jo prefereixo els Manel de les Corrandes als de (No) t’enyoro de la Mercè...

fans de Manel ahir a l'Antiga Fàbrica Damm

a la plaça hi fan sardanes

Avui em permetré la llicència de fer un petit homenatge a la cultura popular (si ara afegeixo l’adjectiu catalana sonarà una alarma per indicar que la integritat d’aquest blog està en perill, però no ho faré). Tots hem viscut l’experiència classe de música de primària i alguns de nosaltres també l’experiència esplai, ambdós espais per al proselitisme de la tradició i el culte al cançoner. Podeu renegar d’aquesta pèrfida formació iniciàtica, però jo no ho faré, i no només això, sinó que a més demostraré que aquesta és perfectament compatible amb el criteri contemporani i que, en definitiva, mola!

Com podeu imaginar doncs, això va de versions i, seguint amb la tendència habitual del blog, proposaré una petita selecció de temes, aquest cop en plan cançoner popular del català modern. Comencem amb un dels meus preferits: El vestir d’en Pasqual, gentilesa d’Hidrogenesse. Si aquesta cançó mereix ser versionada pel duo barceloní és perquè en Pasqual és un modern de debò, el primer, l’original: amb pantalons color de molsa, elàstics blaus subjectats amb candaus, cigrons per botons, i el barret de costat, de color verd. A part d’això, a mi aquesta cançó sempre m’ha agradat pel puntillo cabaret que té i la versió d’Hidrogenesse té gràcia.

Seguim amb uns dels habituals del Delíriques, els de El Petit de Cal Eril. Per començar, una de molt bèstia La Caterineta per La Mercè, que, tot i que no estic segura de que sigui una cançó popular, dóna el pego: la dosis justa de sang i fetge i una melodia alegre per cantar i ballar sense fer cas a la lletra. En segon lloc, un tema infantil típic d’esplai i de parvulets, L’Elefant, cançó que sempre he trobat entranyable pensant en la pobra bèstia donant voltes per la casa com una ànima en pena. Què voleu, aquestes coses de petita t’impacten!

Qui no podia faltar tampoc a la llista és en Joan Miquel Oliver, en aquest cas amb una versió –que no coneixia fins poc abans d’escriure això– de La Mosca (una mosca volava per la llum...) incloent el joc de canviar les vocals (ana masca valava par la llam...) i un cor de nens i nenes molt boniquet.

Per últim, no puc deixar de parlar dels pares de tota aquesta canalla de músics que corren pels escenaris d’avui en dia i que, de fet, són pioners en el gènere. En realitat, podria esmentar molts dels artistes de la nova cançó com a militants del cançoner popular, però em quedaré només amb dues versions d’en Pau Riba, Sol solet i la Lluna la pruna, per ser aquestes cançons base essencial de la nostra formació musical (i això que no m’ho negui ningú!) i amb alguna de les cançons de La Trinca, com Pere Gallerí, la qual escullo per ser una de les que més recordo de les classes de primària... i perquè dir xeixa i gerxa és mereix un ooh de lletraferit.

Queda fet doncs aquest breu repàs per la música popular _______ en clau moderna. De segur que em deixo moltes cançons i versions i híbrids, però si faig les entrades massa llargues no les llegiu, que sou tots una colla de dropos sense esma! Porrons amunt i ballaruca que diu que a Barcelona serà festa major.

amb jersei i mitjons

Benvingut setembre, ja estem aquí de nou! Aparentment, i si aquest fos un blog de paraula, ara tocaria un second round per passar revista als semifinalistes del Sona9 que vam deixar anotats en la darrera entrada...però jo no tinc paraula, només una mandra terrible. Així que, als del concurs els hi donaré uns dies de gràcia i, quan hagin passat els concerts previstos pel MMVV i la Mercè, ja prepararé un atac final (quins nervis, no podré dormir fins l’octubre!).

Bé, pel que sembla ja s’ha acabat l’estiu. De fet, a Barcelona a la que plou un pèl massa i bufa una mica de vent ja ens posem en xip tardor. Així doncs, ja que a finals de juliol proposàvem un equipatge estival de cançons, ara el que toca és preparar una llista de reproducció per fer més llevaderos els matins lleganyosos d’anar a la uni o a treballar embolicats amb la bufanda.

Per començar, una de nostàlgia estival: La canción de tu vida del senyor Joe Crepúsculo –pel qual, sigui dit de pas, m’he d’empassar les paraules i admetre haver pecat de prejudici–. Aquesta és per recordar quan encara podíem dir allò de que lejos está la puerta que te lleva a tu casa y al trabajo tot ballant Katy Perry sense complexes; i també perquè és cert allò de la música es tan fràgil que los recuerdos se quedan impregnados. Sí, fins i tot a la patxanga més evitable!

En qualsevol cas ja va sent hora de superar l’estiu i amb la tardor toca adoptar l’actitud melancòlica i tràgica de la depressió post-vacacional. Què millor doncs, que una cançó dels Mishima? Escullo L’ombra feixuga, segurament perquè mirant per la finestra això és un diluvi de veritat i no para de ploure, i amb tanta grisor el sentimentalisme se’ns fa una muntanya i ja no sabem que és pitjor, si la caiguda o el vertigen, perquè encara tenim el cap de vacances.

Eh, però tranquils! Que la tardor no és pas tant dramàtica com això! Com diuen els Fred i Son a El otoño en la ciudad, encara que s’acabi l’estiu si anochece más pronto, yo soy más feliz, que ara podem baixar al parc a jugar i trepitjar fulles tapats fins al nas amb l’anorac, així en plan bucòlic i tendre. Ah! i per descomptat, quan anem a dormir que sigui amb jersei i mitjons i al matí a esmorzar nutella que els dies de fred són molt durs.

I casi que vaig acabant, que això se m’està fent llarg. Per últim una proposta una mica gratuïta (de fet, tot plegat ja ho és una mica de gratuït). Es tracta d’una advertència per si ens entossudim a dormir en pilota picada i pillem un refredat: L’oda al fluimicil del senyor Estanislau Verdet. Una perla de tema que... bé, és el que és, un cantar en honor al medicament que tantes vegades ens ha tret els mocs del coll quan el fred ens enganxa per sorpresa. Vaja, que té uns pebrots en Pau Vallvé...

I fins aquí la possible llista de hits a degustar aquesta temporada tardor-hivern. Jo ja callo. Abrigueu-vos, que ja no estem a l’agost!

sonanou dosmilnou mola un ou

Tot just fa uns dies, en un d´aquests moments estiu de (mal)gastar la vida davant el portàtil, vaig descobrir amb gran joia i alegria que ja tenim finalistes pel Sona9! El cor no m´hi cabia al pit, així que, a manca de res millor a fer, vaig dedicar una llarga estona a escoltar un per un tots i cadascún dels grups semifinalistes (que són 9, suposo que per fer la gràcia).
Bé, el cas es que després d´una experiència tan gratificant em van venir ganes de fer una crítica completa de tot el rànquing pel Delíriques, però al posar-m´hi em vaig fer mandra; així que, finalment, he decidit fer referència només a algunes de les bandes en qüestió, aleatòriament i sense un criteri a seguir, centrant-me principalment en els objectius més criticables.
Començaré doncs amb els dos buegh que, pel meu gust, ja podrien quedar-se fora de la final (tot i que no hem d´oblidar que la passada edició la van guanyar The Gruixuts i no els Manel, així que ja sabem quina és la dinàmica). Els primers a rebre són els Hewel, de Mollerussa. Per dir-ho clara i breument: tot va bé fins que obren la boca. Com irònicament indica el títol d´un dels seus temes, No diguis res més és el millor consell al que poden atendre´s. No puc suportar aquesta manía de cantar amb veu rugosa i desmenjada per voler fer-se l´internacional. M´irrita. Al seu favor he de dir que, apart de la veu, els temes tenen un aire així rock-electro ballable que no està mal. En qualsevol cas, jo tampoc diré res més al respecte i ho deixaré al vostre gust i criteri.
La següent víctima és Paula Sendim, una cantautora barcelonina. La noia té una veu bonica, això no li treu ningú, però se li escapa un “accent da barsalona” que posa una mica dels nervis. A més les lletres són bastant col·lecció de topicazos, amb perles tals com “el cel és astrellat brilla tot callat”. Per rematarla una mica, afegir que en cançons com Cinc minutets (que el títol ja te tela) la pobre aspira a Alicia Keys i es queda mig camí de la Nina. Així que, amb tot el respecte del món, la convidem a seguir fent la seva, però siusplau que no guanyi cap concurs.
A continuació, a mig camí entre el buegh i el pse podem parlar dels Minimal: una veueta fineta una mica Anna Torroja i molt sintetitzador letàrgic. La veritat és que la seva presentació al msypace fa una mica de mal als ulls, diuen: “Amb gust per l’experimentació, creant atmosferes cinemàtiques amb pinzellades de música de ball, minimal es reinventa cantant en català i buscant arranjaments crus que contrasten amb la sutilesa de la paraula xiuxiuejada” Mmmm... m' estalviar'e comentaris i em limitaré a dir que, en aquest cas, el que potser és més criticables són les lletres, més aviat fluixes i bastant clixé: molta paraula grossa i poca cosa a dir.
De moment en aquesta entrada només faré referència a una banda més, Estúpida Erikah, que, a diferència dels fins ara esmentats, m´ha sorprès positivament. No és que siguin la hòstia (tot acústic i molt senzillet), però les lletres són bastant bones en general. Vegi´s per exemple Alta fidelitat o Primaveres, summers i fibs, tot plegat així bastant com riure´s d´un mateix i del patetisme en general, sense deixar d´admetre que nosaltres també en formem part. Minipunto doncs per ells.
Queden per esmentar encara La Sentina, Fred i Son, Samitier, Mine! i L´Abdominable Gallina Nauseabunda. Dels tres primers sóc bastant fan i respecte als dos últims tinc una opinió difusa. En qualsevol cas, si tot va bé i si no em supera la mandra (causa principal de la poca activitat d´aquest blog) dedicaré, en breus, la pròxima entrada del Delíriques als grups que queden. Amb molt de gust, com sempre. Amén.

fas les maletes i estornudes

Ha arribat l’hora de fer les maletes i el Delíriques proposa una selecció portàtil de cançons per entaforar dins del necesser. Mentre fem l’equipatge pot sonar Bam bam de Sedaiós, només per allò de fas les maletes i estornudes, que mira, a mi em fa certa gràcia per això dels aires condicionats i els refredats estivals; però en fi, anem al gra.

Com que els Manel i la trouppe del Petit de Cal Eril han signat un contracte d’omnipresència en totes les festes majors catalanes hagudes i per haver, si ens els oblidem a la pica del bany tampoc passarà res. Es clar que, segons on i quan marxem de vacances no podrem gaudir al cent per cent de la gresca festamajoril, així que, en aquest cas, podem incloure’ls a l’equipatge. Admetem que Al mar és hit estival obligatori: ideal per sonar al cotxe de camí a la platja, on ens torrarem durant hores com les sargantanes al sol i passarem encara més hores narinant sense arribar mai enlloc.
Podem endur-nos també algun tema de viatge com Ryanair del senyor Oliver, potser per allò dels mapes, les benzineres i les geleres de pepsi i allò altre de si jo vull i tu no i jo no i tu sí i demés malentesos derivats de les llargues hores de carretera en parella (escoltant els Manel). Per quan toqui reconciliar-se als vespres, hora de rebequeta i melangia, podem agafar alguna cançó dels Mishima com per exemple Alguna cosa em diu que sí, per injectar-nos una mica d’esperança i positivisme estiuenc al final del dia.
A continuació, molt important: no deixar-nos als Antònia Font a casa. Són imprescindibles clàssics com En s’estiu –perquè estem de vacances, vivim tranquils, bevem vi i, alguns, fins i tot, poden fer el manta allargats damunt sa barca– o Fa calor amb allò de què tal si encetam una sindría i què tal si me dius que m’estimes durant els propers trenta mil dematins? Doncs mira, ara que ens sobra el temps, per què no? I per sobrar també ens sobren cançons estivals dels mallorquins, però per no saturar l’equipatge n’escollirem només una altra, Holidays, l’apunt guiri de les vacances. Recordeu: no tot són flors i violes (Estrella Damm menteix!): l’estiu és temps d’invasions extraterrestres en vermell radioactiu, els guiris brutegen i a la platja sona reaggeton. De fet, per si de cas us toquen uns veïns assassinables, agafeu alguna cançó de Manos de Topo per enxufar a tota llet a les vuit del matí. I taps per les orelles, és clar.
Per últim i per anar així una mica d’alternatius abanderats del pa amb tomàquet, podem endur-nos la trilogia de hits estivals amanits a la catalana: Dragostea din tei en acústic, de l’Estanislau Verdet, El Bròquil dels Manel i la magistral Ni una sola paraula d'en Roger Mas versionant a la petarda de turno. I apa, només amb això ja munteu una discomòbil que riu-te d’Eivissa! De fet, crec que no ens cal gaire cosa més. Al cap i a la fi el que toca a l’estiu és escoltar patxanga de la bona, que sinó quan ho farem?

i narinant no arribarem mai, ai, ai...

La cançó “i tantes figues” recull bastant bé l’actitud vital d’aquests nois de Guissona popularment coneguts com El Petit de Cal Eril. Em refereixo a aquesta actitud de, mira no, és que jo passava per aquí i ja posats m’he dit, va, fes un concert!; d’anar fent una mica perquè sí. Que som uns penjats vagant perduts per la muntanya a les sis del matí? Cap problema. Què no arribarem mai enlloc? Doncs narinant (que deien els de la Trinca). Que se’ns trenquen les cordes a mig concert? Que cau un meteorit? Que vola un pardal? Res tu, ho expliquem i segur que ens queda de collons! Però el morro s’ha de portar amb elegància i aleshores ve tot allò de no, jo no, jo res, jo ningú, i bueno i gràcies i bla bla. Vaja, que tot molt tonto i tal, però això tampoc no ho fa qualsevol, s’ha de tenir gràcia. De la vida de l’anar fent en sabem molt tots, però no tothom sap explicar, ni transmetre, ni fer interessant el que d’entrada no ho és. Les lletres de El Petit de Cal Eril no s’entendrien igual sense el posat despistat del senyor Joan Pons, sense cordes trencades, sense el no me’n recordo de la lletra, sense dedicar la cançó a la iaia i sense pujar els amics a l’escenari. El resultat (i alerta que ara ve una pedanteria grossa) és una mena de cinisme naïve, innocentot i burlesc, de riure’s de la vida. Perquè en realitat tot és molt fàcil, el que passa és que nosaltres ens ho fem complicat.

videoclip blogotheque a la catalana